Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris artur vericat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris artur vericat. Mostrar tots els missatges
dimecres, 4 de setembre del 2013
post-vacances
Moltes i molts, segurament s'han quedat un punt enganxats a les vacances i al seu ritme.
Com retornar al ritme quotidià i tornar a tenir ànims renovats?
Com sempre depèn de nosaltres. Si tenim un projecte, estem més ocupats amb les acciones que hem de fer per arribar-hi i d'aquesta manera deixem enrere les vacances, deixem enrere el passat.. Mirem el futur des del presen,t construÏm el nostre futur.
Podem tenir projectes diaris: quedar amb algú amb qui ens sentim bé i anar a prendre alguna cosa, anar a fer sport, preparar un CV, fer algun curset, aprimar-se per perdre "los heladitos del verano"...cada persona es pot crear el seu petit o gran projecte.
Tenir projectes ens torna la il·lusió, les ganes de viure, l'esperança en el futur.
Tenir projectes depèn de nosaltres. Please comencem tots a tenir nous projectes o a insisitir en els que ja tenim.
El dissabte 5 d'octubre fem la 2a ediciódel taller OPEN MIND, OPEN BODY
.
Crec que et pot ser de gran ajuda per relacionar-te millor amb tu mateixa, amb tu mateix i amb els altres. I d'aquesta manera veure que la vida és més fàcil i depèn de tu.
divendres, 9 d’agost del 2013
La fragilitat i les medalles
Qui sigui fràgil o vulnerable que aixequi el dit...
Jo ja he aixecat el dit.
I poder-me mostrar vulnerable, m'allibera de moltes màscares, de molt de pes.
Mostrar-se com s'és. Se't fa la vida més fàcil, més lleugera...
La pròpia fragilitat ens pot portar a comprendre més els altres.
A vegades l'agressivitat surt de la fragilitat, de la vulnerabilitat, de la por.
Com els animals, quan tener por, poden agredir.
A causa de la fragilitat, els humans busquem molts cops medalles.
Cadascú a la seva manera, és com si ens sentíssim petits i hem de construir-nos màscares tipus:
Jo llegeixo molt, sóc bastant intel·lectual i culte.
Jo tinc molts diners
Jo tinc moltes propietats
Jo sóc "guapo / guapa".
Jo tinc bones relacions socials
Jo sóc important a la meva feina.
Jo porto un rellotge super
Jo he fet 10 quilòmetres corrents, només amb 12 minuts
En fi, cadascú ens volem posar medalles, molts cops per compensar la nostra fragilitat.
Quan algú se sent bé amb si mateix/a, ja no cal demostrar tant, no cal compensar tant. Senzillament s'és qui un/a és.
La fragilitat pot ser una gran amiga per comprendre els altres, per contactar més amb nosaltres, per treure'ns màscares.
La fragilitat, ens pot alliberar de la recerca constant de medalles.
Jo ja he aixecat el dit.
I poder-me mostrar vulnerable, m'allibera de moltes màscares, de molt de pes.
Mostrar-se com s'és. Se't fa la vida més fàcil, més lleugera...
La pròpia fragilitat ens pot portar a comprendre més els altres.
A vegades l'agressivitat surt de la fragilitat, de la vulnerabilitat, de la por.
Com els animals, quan tener por, poden agredir.
A causa de la fragilitat, els humans busquem molts cops medalles.
Cadascú a la seva manera, és com si ens sentíssim petits i hem de construir-nos màscares tipus:
Jo llegeixo molt, sóc bastant intel·lectual i culte.
Jo tinc molts diners
Jo tinc moltes propietats
Jo sóc "guapo / guapa".
Jo tinc bones relacions socials
Jo sóc important a la meva feina.
Jo porto un rellotge super
Jo he fet 10 quilòmetres corrents, només amb 12 minuts
En fi, cadascú ens volem posar medalles, molts cops per compensar la nostra fragilitat.
Quan algú se sent bé amb si mateix/a, ja no cal demostrar tant, no cal compensar tant. Senzillament s'és qui un/a és.
La fragilitat pot ser una gran amiga per comprendre els altres, per contactar més amb nosaltres, per treure'ns màscares.
La fragilitat, ens pot alliberar de la recerca constant de medalles.
dimecres, 31 de juliol del 2013
Fer-se responsable d'un mateix.
La vida, a vegades, pot semblar adversa. Si em faig, però, responsable, prendré decisions per cuidar-me, per actuar, per veure portes obertes en lloc de portes tancades.
Exemples:
M'agrada un noi/noia. Està aparellat/da. Què fa una persona responsable? Segurament plantejar el tema i veure si hi ha possibilitats d'una relació, després que la persona deixi la relació actual.
Si no fa això i es començar a enamorar segurament patirà. Una altra opció és no veure la persona fins que l'altre/a s'aclareixi amb els seus sentiments. Són temes delicats, els móns dels sentiments.
A vegades, però, una forma de cuidar-se és dir "no" per ara, per no endinsar-se en un món de patiment. Potser, només potser.
Alguna persona estimada ha anat al metge. Té càncer. Puc començar a dir que el món és injust, que no s'ho mereix... o senzillament estic al seu costat oferint-li tendresa, comprensió, silenci, estima.
Davant l'acostament de la mort a una persona estimada, la tendresa pot ser la gran porta d'ajuda al/ a la que se'n va.
Davant la mort, sempre hi ha portes que s'obren, si estem atents/atentes segurament descobrirem moltes coses de nosaltres mateixos/es i també descobrirem, potser, moltes coses importants de la vida. La mort pot ser una gran mestra.
Fer-se responsable de la pròpia vida. A partir d'aquí tot canvia, tot és més fàcil.
Per acabar, abans que la mort arribi a la gent estimada, dóna pau dir-los que els estimem. No esperem, doncs, gaire temps a dir "t'estimo" a la gent estimada. La mort no espera. Please, no deixem coses pendents amb els altres, expressem el nostres sentiments i segurament ens sentirem amb més pau interior. Com sempre "is just an opinion".
Exemples:
M'agrada un noi/noia. Està aparellat/da. Què fa una persona responsable? Segurament plantejar el tema i veure si hi ha possibilitats d'una relació, després que la persona deixi la relació actual.
Si no fa això i es començar a enamorar segurament patirà. Una altra opció és no veure la persona fins que l'altre/a s'aclareixi amb els seus sentiments. Són temes delicats, els móns dels sentiments.
A vegades, però, una forma de cuidar-se és dir "no" per ara, per no endinsar-se en un món de patiment. Potser, només potser.
Alguna persona estimada ha anat al metge. Té càncer. Puc començar a dir que el món és injust, que no s'ho mereix... o senzillament estic al seu costat oferint-li tendresa, comprensió, silenci, estima.
Davant l'acostament de la mort a una persona estimada, la tendresa pot ser la gran porta d'ajuda al/ a la que se'n va.
Davant la mort, sempre hi ha portes que s'obren, si estem atents/atentes segurament descobrirem moltes coses de nosaltres mateixos/es i també descobrirem, potser, moltes coses importants de la vida. La mort pot ser una gran mestra.
Fer-se responsable de la pròpia vida. A partir d'aquí tot canvia, tot és més fàcil.
Per acabar, abans que la mort arribi a la gent estimada, dóna pau dir-los que els estimem. No esperem, doncs, gaire temps a dir "t'estimo" a la gent estimada. La mort no espera. Please, no deixem coses pendents amb els altres, expressem el nostres sentiments i segurament ens sentirem amb més pau interior. Com sempre "is just an opinion".
dissabte, 27 de juliol del 2013
Si a les vacances, estic amb els pares.
Crec que és un bon moment per refer i millorar relacions, si estem algun dia de vacances amb els pares.
Un moment possiblement idoni per a tenir una nova mirada, un nou apropament, una nova comprensió, un nou estimar sense jutjar.
Si podem fer tot això, moltes de les dificultats que tenim a la vida es poden suavitzar, ens pot donar més i més tranquil·litat.
Tenir coses pendents, al final és un pes afegit que portem a sobre i moltes vegades és una falta de comprensió cap als altres, cap als pares.
Voldríem que els pares ens haguessin educat diferent, ens haguessin dit coses potenciadores i no limitants, ens haguessin donat més afecte, més companyia...tantes coses voldríem dels nostres pares.
Crec que ha arribat el moment de fer-nos responsable cadascú/una de la nostra motxilla. A partir d'aquí abandonar el passat i les seves limitacions (els papis em van dir... i clar ara jo...) i concentrar-nos en el present i en objectius de futur (si ens planifiquem el dilluns un cap de setmana estimulant, tota la setmana estem millor, i això depèn més de la nostra decisió que de la justificació del passat i de la responsabilitat dels nostres pares).
Sortir de la zona de comoditat implica revisar la nostra relació amb els pares, al mensy aquesta és la meva forma de veure-ho.
Si no jutgem tant, ens concentrem més en tot allò positiu que podem fer. Please, tots plegats, mirem d'anar jutjant cada dia menys i tenir més comprensió cap als altres, cap als pares. Com deia és la meva forma de veure-ho i d'experimentar-ho.
Com sempre, si en voleu saber més, podeu venir als tallers de OPEN MIND, OPEN BODY.
dimecres, 24 de juliol del 2013
Criticar els altres ens tensa.
Criticar els altres ens tensa.
A vegades, algú ens fa alguna cosa i no ens agrada. No li diem res, i comencem a criticar i a criticar la persona.
Cada cop que critiquem, si ens observem, veurem que tant a nivell emocional com físic ens tensem. No ens fem bé ni a nosaltres mateixos/es ni a la persona criticada.
Ni segurament tampoc fem bé a l'entorn, ja que el nostre estat d'ànim està convuls. Segurament no som ecològics i després de criticar algú, rep les conseqüències la gent del nostre costat, que no hi té res a veure.
Què fer, doncs?
Una possibilitat és parlar directament amb la persona i dir-li, amb molt de respecte i sobretot tenint cura de les formes, la cosa que ens ha enfadat.
Recordem que si no tenim cura de les formes segurament activem l'orgull de l'altre/a. Quan l'orgull està activat, la persona generalment ja no escolta i es defensa (fins i tot amb un to agressiu).
Una altra opció, en lloc de criticar, és proposar altres maneres de fer, de dir...Si per exemple algú fa un acte que no m'agrada, proposar-li si ho pot fer d'una altra manera.
Si ens parem a pensar el temps que dediquem a criticar els altres, segurament ens sorprendrà, segurament...
Ja estem preparant la 2a edició del taller vivencial OPEN MIND, OPEND BODY. Propera convocatòria 5 d'octubre, dissabte.
A vegades, algú ens fa alguna cosa i no ens agrada. No li diem res, i comencem a criticar i a criticar la persona.
Cada cop que critiquem, si ens observem, veurem que tant a nivell emocional com físic ens tensem. No ens fem bé ni a nosaltres mateixos/es ni a la persona criticada.
Ni segurament tampoc fem bé a l'entorn, ja que el nostre estat d'ànim està convuls. Segurament no som ecològics i després de criticar algú, rep les conseqüències la gent del nostre costat, que no hi té res a veure.
Què fer, doncs?
Una possibilitat és parlar directament amb la persona i dir-li, amb molt de respecte i sobretot tenint cura de les formes, la cosa que ens ha enfadat.
Recordem que si no tenim cura de les formes segurament activem l'orgull de l'altre/a. Quan l'orgull està activat, la persona generalment ja no escolta i es defensa (fins i tot amb un to agressiu).
Una altra opció, en lloc de criticar, és proposar altres maneres de fer, de dir...Si per exemple algú fa un acte que no m'agrada, proposar-li si ho pot fer d'una altra manera.
Si ens parem a pensar el temps que dediquem a criticar els altres, segurament ens sorprendrà, segurament...
Ja estem preparant la 2a edició del taller vivencial OPEN MIND, OPEND BODY. Propera convocatòria 5 d'octubre, dissabte.
dissabte, 20 de juliol del 2013
Conte sufí. No sabem i jutgem. Millor, doncs, confiar.
Conte sufí. No sabem i jutgem. Millor, doncs, confiar.
L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a una deshabitada illa.
Va demanar ferventment a Allah ser rescatat i cada dia mirava l'horitzó a la recerca d'una ajuda que no arribava.
Cansat va optar per construir-se una cabanya de fusta per protegir-se dels elements i guardar les seves poques pertinences.
Llavors un dia, després de caminar per la illa, a la recerca d'aliment va tornar a la cabanya per trobar-la en flames amb una gran columna de fum aixecant-se cap al cel.
El pitjor havia ocorregut; ho havia perdut tot i es trobava en un estat de desesperació i ràbia.
-Oh Allah!, com pots fer-me això?, -es lamentava.
No obstant això al matí de l'endemà es va despertar amb el so d'un vaixell que s'apropava a la illa. Havien vingut a salvar-lo.
-Com van saber que estava aquí?, -va preguntar el cansat home als seus salvadors.
-Vam veure el seu senyal de fum, -van contestar ells.
És molt fàcil descoratjar-se quan les coses marxen malament. Recorda que quan la teva cabanya es torni fum, pot ser el senyal que l'ajuda està en camí
De vegades, estem en l'atur, estem malalts, deixem una relació... potser siguin senyals de fum, potser. Si pensem i sentim així, en lloc de veure foscor, obrim una porta a l'esperança. Si no sabem, millor no jutjar. Millor confiar.
L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a una deshabitada illa.
Va demanar ferventment a Allah ser rescatat i cada dia mirava l'horitzó a la recerca d'una ajuda que no arribava.
Cansat va optar per construir-se una cabanya de fusta per protegir-se dels elements i guardar les seves poques pertinences.
Llavors un dia, després de caminar per la illa, a la recerca d'aliment va tornar a la cabanya per trobar-la en flames amb una gran columna de fum aixecant-se cap al cel.
El pitjor havia ocorregut; ho havia perdut tot i es trobava en un estat de desesperació i ràbia.
-Oh Allah!, com pots fer-me això?, -es lamentava.
No obstant això al matí de l'endemà es va despertar amb el so d'un vaixell que s'apropava a la illa. Havien vingut a salvar-lo.
-Com van saber que estava aquí?, -va preguntar el cansat home als seus salvadors.
-Vam veure el seu senyal de fum, -van contestar ells.
És molt fàcil descoratjar-se quan les coses marxen malament. Recorda que quan la teva cabanya es torni fum, pot ser el senyal que l'ajuda està en camí
De vegades, estem en l'atur, estem malalts, deixem una relació... potser siguin senyals de fum, potser. Si pensem i sentim així, en lloc de veure foscor, obrim una porta a l'esperança. Si no sabem, millor no jutjar. Millor confiar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)